A la fi del segle XIX, neix un nou estil artístic, originat en el context de recuperació del passat arquitectònic medieval amb aportacions exòtiques: el
modernisme, que es convertirà a Catalunya en un art nacional.
El modernisme expressarà les aspiracions amb les quals s'identifica la burgesia, i es caracteritzarà, en el plànol arquitectònic, per la integració del ferro forjat, la ceràmica, el vidre i la fusta, exaltant les línies corbes sobre les rectes, la policromia, la riquesa decorativa, l'asimetria i, especialment l'atreviment i el dinamisme de les formes.
Els primers orígens de l'arquitectura modernista a Catalunya, es troben ja a l'any 1871, a la nova Escola Provincial d'Arquitectura de Barcelona, sent essencial el paper de Domènech i Montaner en la recerca d'una arquitectura que reflectís el caràcter nacional català.
Entre els arquitectes modernistes catalans més rellevants és obligat destacar els noms de
Lluís Domènech i Montaner (Palau de la Música Catalana, Hospital de Sant Pau, Museu de Zoologia),
Antoni Gaudí(Sagrada Família, el Parc Güell, la Pedrera, la Casa Batlló) i Josep Puig i Cadafalch (Casa Macaya, Casa Amatller, Casa de les Punxes).
El modernisme no es va manifestar únicament en l'arquitectura, sinó que es va expressar també en l'escultura, la pintura, la música, la literatura i les arts decoratives. L'escultor més representatiu és
Josep Llimona (Desconsol, el Doctor Robert).
A la primera dècada del segle XX, apareixerà un corrent oposat al modernisme, que es basarà en una volta al classicisme i a un llenguatge racional, d'equilibri i precisió: el
noucentisme.
Aquest art estilístic, es va convertir també en una base polític-cultural sobre el qual es va conformar el catalanisme polític. En arquitectura destaquen Josep Goday i Rafael Masó, i en literatura Carles Riba i Eugeni d'Ors.
