Aquesta web utilitza cookies per obtindre dades estadístiques de la navegació dels seus usuaris. Si continua navegant considerem que accepta el seu ús. X Tancar

Catalunya hotel camping rural apartaments viatge platja montanya aventura restaurants
Català  Español  English  Française
vegueries.com
turisme barcelona turisme girona turisme lleida turisme camp de tarragona turisme catalunya central turisme terres del ebre turisme alt pirineu i aran turisme andorra turisme catalunya nord turisme la franja turisme illes balears
  
Cercar:    
CATALUNYA
LES VEGUERIES HISTÒRIA DE CATALUNYA L'ART A CATALUNYA GEOGRAFIA I MAPES GASTRONOMIA FESTA I FOLKLORE
SERVEIS
HOTELS I HOSTALS APARTAMENTS CASES RURALS CÀMPINGS RESTAURANTS ALBERGS I REFUGIS CASES DE COLÒNIES ESPORTS D'AVENTURA BALNEARIS CELLERS
TURISME
MINI-GUIES GRATUÏTES VISITES RUTES REPORTATGES PANORÀMIQUES 360º VÍDEOS CERCADOR DE RUTES
MONOGRÀFICS
PONTS MEDIEVALS CASTELLS DE CATALUNYA MICOLOGIA A CATALUNYA BIOGRAFIES IL.LUSTRES ARTICLES
UTILITATS
NOTÍCIES EL TEMPS
TERRITORIS
BARCELONA GIRONA LLEIDA CAMP DE TARRAGONA CATALUNYA CENTRAL TERRES DE L'EBRE ALT PIRINEU I ARAN ANDORRA CATALUNYA NORD LA FRANJA ILLES BALEARS

Francesc de Verntallat i els Remences

per Article de la revista Verntallat, nº. 38, any 1998 editat per l'Ajuntament de la Vall d'en Bas. Josep Canal Roquet


Monumento a Francesc de Verntallat - Vall d'en Bas Els Remences. Antecedents

Cal cercar-los en el segle XI quan, a causa de la revolta feudal (1030-1060), els nobles s'independitzaren i els comtes de Barcelona hagueren de pactar amb ells, cedint-los la potestat dels seus castells. De 1060 endavant, els comtats catalans es disgregaren en molts petits territoris, en els quals el feudal era senyor de vides i hisendes dels pagesos que vivien al terme del seu castell. Els pactes dels comtes amb la noblesa van deixar indefensos els pagesos, que anaren cedint les seves petites propietats i començaren a patir, al llarg de les següents generacions, les imposicions feudals, les abusives detraccions dels rendiments agraris, i molt especialment l'establiment de serveis vexatoris que atemptaven contra la dignitat de les persones, com ara la implantació dels "mals usos": la intèstia, l'eixòrquia, la cogucia, l'arsina, la firma d'espoli i del "dret de maltractar", dictat per les Corts de Cervera de 1202, que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.

Tota aquesta problemàtica, apareguda des del segle XI, s'anà agreujant al llarg del XII i el XIII. En aquells segles tant les Corts del Regne com l'Església dictaren nombroses disposicions antiremences que significaren l'entrada dels pagesos en un règim de forta servitud. Aquesta es concretava en l'adscripció a la gleva, des de mitjans del segle XI (masos servils) i més tard amb el desenvolupament, a començament del segle XllI de la redempció personal, és a dir, que si el pagès volia abandonar el mas, havia de redimir-se prèviament pagant una quantitat al seu senyor.

En el segle XIV, les epidèmies de pesta, les males collites i la fam, produïren un nou empitjorament de la classe pagesa. Molts masos petits foren abandonats per la mort dels seus habitants; eren els anomenats "masos rònecs", que provocaren una forta disminució de la renda feudal, situació que els senyors tractaren de remeiar oprimint encara més els pagesos supervivents.

En els temps dels comtes-reis Joan I (1350- 1396), Martí l'Humà (1356-1410) i especialment, Alfons IV el Magnànim (1416-1458), la política de la Corona començà a donar un gir més favorable als remences i les seves reivindicacions.


Els primers temps de Francesc de Verntallat

EI futur cabdill remença va néixer vers l'any 1425, d'una família benestant, descendents dels Puigpardines, a la casa o «força» de Verntallat al Mallol, parròquia de Sant Privat. Res no coneixem de la seva infància i adolescència, però els anys que van de 1425 a 1446, l'any del seu casament, són plens de fets determinants que permeten albirar l'ambient social on es desenvolupà la vida del jove Verntallat.
Les constitucions antiremences de 1412 i 1432 ens parlen de gran agitació al camp; la crisi entre senyors i pagesos s'agreujava, es plantaven creus i altres senyals de mort, els pagesos entraven en un clima d'agitació prerevolucionària.
Verntallat va sentir parlar de tot això als seus pares, avis i amics; segurament la seva sensibilitat es va veure fortament impactada quan considerava el que havien patit Ies generacions passades i presents de pagesos.
Els historiadors pensen que els homes i les dones de la muntanya suportaren un jou feudal més profund que els seus coetànis de la plana. Ara ja no aguantaven més; «els temps de la servitud ja han passat» era el lema de la pagesia. La Universitat de les parròquies de la Vall d'en Bas s'aplegà al Mallol l'any 1427 i demanà al seu senyor, el vescomte de Cabrera, un règim de privilegis i el deslliurament de la servitud, una actitud comunitària impensable en èpoques anteriors.

L'any 1446, en plena efervescència social, Verntallat es casà a Batet amb Joana Noguer, del mas del mateix nom. Va treballar un temps al camp i això el va acostar a la coneixença més propera dels problemes dels pagesos. En aquells anys, Alfons IV havia atorgat als remences el privilegi de reunir-se i recaptar «talls» per l'alliberament dels mals usos i altres servituds. Aquestes reunions tingueren lloc en 1438 i 1439 a més de 400 pobles de la diòcesi de Girona, tot i l'oposició de nobles i eclesiàstics. Verntallat segurament va poder seguir els esdeveniments de molt a prop; de reunió en reunió devia anar-se informant de les qüestions més greus i al mateix temps devia anar adquirint un prestigi cada vegada més gran; el líder s'anava formant en l'escola de la pròpia vida.

L'any 1450 els remences presentaren a la Corona un requeriment en el qual demanaven ser deslliurats dels mals usos i les servituds, qüestió a la qual els senyors es negaven sistemàticament. Després d'alguns dubtes el rei va suspendre el 1455 el dret a recaptar els mals usos. EL Sindicat Remença, constituït en aquella època, aplegava uns 20.000 fogars de la Catalunya Vella i centralitzava totes les gestions que afectaven aquests pagesos; això demostra com estava avançada la seva organització, que també disposava dels assessoraments corresponents. És la nostra opinió, sense que en tinguem cap prova concloent, però, que VerntaIlat devia estar implicat en aquesta primerenca organització de la comunitat remença, destinada a defensar els seus drets.


Vernatallat i la primera revolta Remença (1462-1472)

Plantejat ja amb tota cruesa el litigi entre senyors i pagesos, un altre factor s'hi va afegir, enverinant encara més la qüestió: les disputes entre la Diputació del General (Generalitat) i el rei Joan II sobre la sobirania del Principat. Un problema polític d'alt nivell que va originar l'empresonament del Príncep de Viana i obligà els pagesos a escollir un dels dos camps: el del rei o el de la Generalitat.
No oblidem que aquesta institució, en aquells segles, representava els estaments feudals. La crisi empitjorà de tal forma que el rei es va veure obligat a marxar del territori català; els pagesos es decantaren decididament per acostar-se a la Corona, en la defensa dels seus interessos.

Tan bon punt la Diputació determinà que el problema dels remences només es podria acabar fent servir les armes, la reina Joana i el príncep Ferran, que havien restat a Catalunya, es van traslladar a Girona a la recerca de protecció. Mentre la Diputació aixecava un exèrcit per atacar la ciutat, la reina nomenà Verntallat cap de la host remença, lliurant-li les banderes reials per la seva defensa. Verntallat havia passat, en un moment, de l'anonimat a cap principal d'un dels bàndols enfrontats en el conflicte que anava a esclatar. Quan el compte de Pallars, comandant de les forces de la Diputació, atacà Girona i els remences defensaren la reina i el príncep al recinte de la Força Vella, començava una guerra que havia de durar deu anys.

Verntallat, home ben organitzat i bon estrateg, va comprendre que l'aportació dels remences devia basar-se en el refugi que oferien les terres de la Muntanya. Des d'allí va organitzar la seva defensa , va fer sortides i auxilià Girona en els moments greus. Tot plegat fet amb molt d'ordre, treballant la terra i lluitant alhora. Francesc de Verntallat enemic de la Diputació i capità general de la Muntanya pel senyor rei es va convertir en un personatge llegendari. Els dietaris de la Diputació estan plens de missatges que anaven i venien de Girona, Vic, Ripoll o el Collsacabra, comunicant els assalts de les unitats pageses.
La host remença distragué moltes forces enemigues i això va permetre que Girona, durant quasi tota la guerra, estigués del costat reial. El domini de la ciutat era molt important per al decurs de la guerra, la seva posició impedia els contactes regulars entre Barcelona i l'Empordà.

Verntallat i les seves forces van romandre durant tot el conflicte en el seu territori, les terres de la Muntanya integrades per la Garrotxa i part de la Selva i Ripollès; la Diputació va reaccionar declarant enemics de la terra la població d'aquestes contrades. La guerra va continuar amb alts i baixos, amb victòries i derrotes de totes dues bandes. Cap al 1470 les forces de la Diputació havien ocupat Girona i la Vall del Fluvià fins Olot; els remences es trobaven encerclats en la part mes aspre del seu territori, fins que una sèrie de dificultats abocaren la Diputació a un seguit de derrotes que finalment provocaren la caiguda de Barcelona. Vencedors i vençuts, signaren la Concòrdia de Pedralbes, per la qual el Principat mantenia tots els seus furs i privilegis d'abans de la guerra (16 d' octubre de 1472). La lluita havia acabat i, si més no teòricament, els remences es trobaven en el bàndol guanyador.

En una guerra tan llarga, mai no se sap el que és decisiu o superflu. En tot cas, l'aportació dels remences no es pot minimitzar; en els moments més crítics ells mostraren la seva voluntat de resistir. Verntallat, el seu cap, va ser l'home clau en la defensa de les terres de la Muntanya. Ja no era un simple pagès, sinó un militar de molta qualitat, dirigent d'un exèrcit guerriller i molt respectat pels seus enemics, a qui el rei s'adreçava com el seu "dilecte amic" i havia anomenat capità general.


Verntallat entre dues revoltes (1472 - 1484)

Acabada Iª guerra civil, Verntallat i els remences esperaren inútilment que el rei Joan arrangés d'una vegada el conflicte sobre l'alliberament dels mals usos i les altres servituds; tot i això, el rei, amb consell de Verntallat, que sabia que la Muntanya era una zona molt conflictiva, concedí i revalidà privilegis i indults a Olot (desembre de 1471), la Vall d'Hostoles (octubre de 1474) i a les parròquies de la Vall de Llémena, plana de Sant Gregori, Cartellà i la Vall d' Amer. En un clima de descontentament creixent va crear el vescomtat d 'Hostoles - 23 d ' octubre de 1474 - i nomenà Verntallat vescomte d'aquest territori, destinat a pacificar la zona més conflictiva de l'àrea remença de la Muntanya.

Durant els anys del vescomtat, el cabdill remença es mostrà desconfiat envers l'autoritat reial i els poders feudals, com ho prova la seva ajuda als pagesos de Corçà l'any 1475, revoltats contra la Mitra de Girona, que volia percebre censos i drets extingits segons els pagesos. Pel juliol del mateix any llança la Crida de Contestins, proclamant no tan sols l'extinció dels mals usos, sinó també dels censos i les tasques. Verntallat donava senyals de radicalització de la seva posició, prova evident del descontentament del moviment remença.

Joan II va morir el 1479 i va pujar al tron Ferran II, que ja era rei de Castella. L'envalentiment senyorial fou evident des d'aquell moment i el rei, tot i que en principi es mostrava indecís, va canviar de posició, i a les Corts de 1481 publicà una Constitució per la qual declarava inconstitucional la Sentència Interlocutòria de 1455, permetent novament als senyors la percepció dels mals usos. La frustració que aquesta decisió provocà als remences fou enorme i va ser el fonament de noves crisis. El 5 de novembre de 1481 el rei ordenà la devolució del castell d'Hostoles, ordre que Verntallat no va complir, com ho demostra que el 9 de febrer de 1482 el Lloctinent general va amenaçar amb l'atac i la captura del castell si aquest no era retornat; però l'operació va fracassar, car sabem que l'any 1484 el castell d'Hostoles i altres continuaven en possessió de Verntallat. Pel juliol del mateix 1482, el Capítol de la Seu de Girona ordenà portar a efecte les resolucions preses anteriorment i procedir contra els remences sense més contemplacions. Els dos bàndols estaven més separats que mai.

El fet que Verntallat aconseguís mantenir el control de la Muntanya al llarg d'aquells anys va ser la clau que permeté la resolució favorable del conflicte arran de la segona gran crisi que s'hi va esdevenir.


Segona revolta. Pere-Joan Sala (setembre 1484 - març 1485)

La decidida hostilitat dels senyors, recolzada per la Constitució de 1481, que els retornava l'íntegra possessió dels seus drets - inclosos els mals usos - i l'intent d' exigir per la força als pagesos l'acompliment d'aquestes disposicions, provocà l'exacerbació de l'ala radical dels remences, que es revoltaren a finals de l'estiu de 1484. El mes de setembre d'aquell any, una banda d'uns 400 pagesos comandada per Pere-Joan Sala, pagès de Granollers de Rocacorba, atacà els oficials reials. Començava una revolta breu, però intensa, que durà uns 5 mesos i aconseguí èxits momentanis. Els pagesos atacaren, tot i que sense èxit, ciutats com Girona i Torroella de Montgrí i la revolta s'escampà per l'Empordà, la Selva, el Vallès i la plana de Vic.
El rei Ferran proposà la via de la concòrdia, però la seva proposta no va ser ben entesa pels seus consellers i la majoria de les autoritats del país. Sala i els seus remences s'acostaren molt a Barcelona i atacaren la zona del Maresme, Granollers i Terrassa; el cap remença se sentia prou fort car havia reunit una host de 1.000 homes. Però un exèrcit superior aixecat per la ciutat de Barcelona els atacà i derrotà a Llerona el 24 de març de 1485; Sala va ser portat a Barcelona, jutjat i executat poc després.

Moltes són les consideracions que podem fer sobre la segona revolta remença; en primer lloc, va ser fruit de la imposició de l'ala radical exaltada per la injustícia de 1481. L'exèrcit de Sala va ser una host itinerant, sense llocs on refugiar-se en els moments incerts de la guerra, va haver de lluitar contra les forces senyorials i, al mateix temps, contra les tropes reials, la qual cosa no havia succeït durant la primera revolta. Finalment, quan Sala es va acostar tant a Barcelona, va cometre el greu error d'aixecar les milícies de la capital en contra dels seus.

S'ha discutit molt sobre la postura de Verntallat al llarg d'aquest conflicte i no coneixem encara prou bé la conducta del cabdill remença. Ja tenia uns 60 anys i no era pas l'home actiu i belicós d'abans; poc partidari d'enfrontar-se amb els seus enemics fora de la protecció de la muntanya, segurament Verntallat es negà a participar en una aventura tan temerària. Per altra banda, es devia sentir prou fort, continuava amb el suport dels pagesos de la Muntanya i confiava més en una política de pacificació que no pas en una altra guerra. Els fets li acabarien donant la raó.

Però no hem d'oblidar les conseqüències positives que va tenir la revolta encapçalada per Pere-Joan Sala. Va fer reflexionar el rei Ferran II sobre la necessitat, cada cop més evident, d'un pla de concòrdia entre senyors i pagesos; en definitiva, la segona revolta remença va propiciar la Sentència Arbitral de Guadalupe, que l'any 1486 posà fi al conflicte.


Verntallat i la sentència de Guadalupe (21 d'abril de 1486)

La derrota de Llerona deixà els remences dispersos i a mercè dels seus senyors, aquests volien explotar Ia victòria eliminant de socarrel el problema remença. No era aquesta l'opinió del rei, que disposava de més informació i comunicava als seus consellers de Barcelona "...encara falta portar a l'obediència les terres de la Muntanya...".

Què hauria passat amb el moviment remença si després de la derrota de Sala no haguessin existit, en peu de guerra, els pagesos de la Muntanya i si Verntallat no els hagués mantingut sota la seva influència i autoritat? Probablement les servituds pageses haurien durat encara més segles. Els 14 mesos transcorreguts entre març de 1485 i abril de 1486 foren densos en reunions, negociacions i altres activitats portades per Ferran II amb el consentiment de senyors i pagesos a fi d'acabar el conflicte amb un arbitratge.

Calgué tota la influència de Verntallat perquè els remences atorguessin al rei el seu consentiment, fet que s'esdevingué a la reunió d' Amer (setembre de 1485); per la seva banda, els senyors també acceptaren.

Malgrat aquest aparent consens, Verntallat es mostrava desconfiat del resultat final: pel desembre encara no havia retornat el castell d'Hostoles i no emprengué el viatge cap a la Cort fins que va rebre, l'1 de març de 1486, una carta comminatòria del rei en aquest sentit. EI dia 21 d'abril de 1486 Ferran II es trobava en el monestir de Guadalupe (Extremadura) i signà la Sentència Arbitral que havia de posar fi al conflicte secular entre senyors feudals i pagesos remences. Eren abolides la remença personal, els mals usos, el dret de maltractar i altres drets menors, previ pagament de 60 sous per cada foc (família pagesa), a més d'imposar-se una multa col·lectiva als pagesos pels danys causats durant les dues revoltes. Els pagesos continuaven en la propietat útil dels seus masos i la possessió plena dels seus béns mobles i terres adquirides per compra.

Els pagesos remences finalment havien aconseguit, després de lluites i resistències que afectaren dotze generacions, l'alliberament de la servitud personal i dels mals usos que consideraven infamants. Verntallat era el president de la comissió de remences que assistí a la signatura de la Sentència a Guadalupe.


Conclusions finals

Després de Iª signatura de la Sentència de Guadalupe, Verntallat fou retingut uns quatre mesos a la Cort; transcorregut aquest temps, retornà a la seva casa de Sant Feliu de Pallerols on va residir fins a la seva mort.

Avui dia la lluita dels remences catalans és considerada com la primera revolta organitzada de pagesos europeus que assolí un resultat final positiu: l'abolició de les servituds. En aquest sentit, la Sentència és el primer document institucional atorgat a Europa sobre l'alliberament dels serfs.

Francesc de Verntallat, pagès, capità general, amic i conseller de reis, gran estrateg i organitzador, fou la peça clau perquè el conflicte remença tingués una solució final favorable. Enllaçà tots els moments cabdals del moviment camperol: el lideratge al començament de 1462, la victòria de la primera revolta, la defensa de la Muntanya entre les dues guerres, la resistència després de la revolta d'en Sala i, finalment, el compromís dels pagesos que acceptaren l'arbitratge reial i van fer possible la Sentència de Guadalupe de 1486.



MAPA DE TERRITORIS
Mapa de vegueries
GASTRONOMIA
FESTES I FIRES 2017

  Comarca:

  Mes:


Recomana aquesta web

  Recomana aquesta web a un amic  

WEBS TURÍSTIQUES

Enllaça'ns  |  La teva pàgina d'inici  | 

Aquesta pàgina ha estat realitzada per NetCom2 Internet, S.L.. Per més informació podeu utilitzar el nostre e-mail de Contacte. Per a qüestions tècniques referents a aquest website podeu adreçar-vos per e-mail a webmaster@vegueries.com. La pàgina ha estat actualitzada per darrera vegada el 10/04/2017. La resolució òptima es de 1024x768 píxels i color de 16 bits.

Si us plau llegiu la nostra Venda de fotografies i mapes, Política de privacitat i Condicions d'Utilització i Nota legal.