La Serra de la Mussara constitueix un altiplà de roca calcària amb el relleu típic d'aquest tipus de roca: el relleu càrstic, on hi ha una gran filtració d'aigua i la creació d'obertures interiors com coves i avencs a la roca. Aquest altiplà està envoltat per un relleu suau i tabular.
L'alzinar muntanyenc és la vegetació potencial de la Mussara, també existeixen roures, però en l'actualitat com a la resta de la serra de Prades, la població de pins és la més abundant i per l'acció antròpica també hi trobem formacions arbustives de garrigues, brolles, màquies, alzinalls i petites zones de prats verds.
 |
 |
|
| Església de Sant Salvador | Portada de l’església |
Pel que fa al clima és el mediterrani de muntanya amb hiverns suaus i humits i estius càlids, secs i boirosos. Les precipitacions són les més abundants del Camp de Tarragona (de 800 a 1000 mm. anuals); aquestes poden semblar relativament abundants, però el relleu fa que hi hagi una gran filtració i tot l'existència de diverses fonts, aquestes són de poca importància.
El poble
L'antic poble, abandonat definitivament des del 1951, és damunt els cingles de les Airasses, les cases són en estat ruïnós i l'Església parroquial, semi en ruïnes, era dedicada a Sant Salvador.
El lloc de la Mussara és conegut des de l'any 1173, que és esmentat en el document pel qual el rei Alfons I confirmà a l'arquebisbe Guillem de Torroja el territori de l'església de Tarragona i la donació del comte Ramon Berenguer III a l'arquebisbe Oleguer.
L'església parroquial de Sant Salvador és consignada per primera vegada en la butlla que el papa Celestí III otorgà a l'església de Tarragona l'any 1194. Així mateix, el rector d'Almuzara o d'Almuçara contribuí a les dècimes papals del 1279 i el 1280 cada any amb 28 sous i 7 diners.
Restes de la nau principal de Sant Salvador
Al final del segle XV la parròquia de la Mussara era de col.lació de l'arquebisbe de Tarragona i consta que a mitjan segle XVIII ja havia esdevingut sufragània de la parròquia de Santa Maria de Vilaplana.
La porta de l'edifici actual, abandonat com tot el poble i en estat molt ruinós, duu la data de 1859. L'any 1936 fou destrossada una imatge de la Mare de Déu, asseguda amb l'Infant, de fusta policromada, del segle XIV, que hi havia a l'església. Els fragments foren traslladats al Museu Comarcal de Reus. En aquest mateix museu es conserva una estela funerària discoïdal procedent de la Mussara.
Camins mil.lenaris de la Mussara
Varis camins i senders ascendeixen cap a dalt a la serra de la Mussara. Algún d'aquests són camins mil.lenaris per els quals l'home a través dels temps hi ha circulat i traginat amb animals.
El camí de les Tosques n'és un exemple. Molts trams d'aquest camí encara es conserven empedrats, integrant juntament amb el medi natural un valuós patrimoni.
Restes sarraïnes
Al terme de la Mussara s'han trobat restes sarraïnes i cal creure que hi havia una guarnició dependent del valí de Siurana. Cal tenir en compte que el topònim Mussara és d'origen àrab. Els primers documents de la repoblació que hi fan referència són del 1173, on consta que ja estava habitat.
Dites populars de la Mussara:
Mare, badejo, badejo,
que la tonyina va cara;
les xiques de la Mussara
no es poden casar per ara.
Mare, si marit em dau,
no me'l deu de la Mussara
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada.
