Monestir de Sant Llorenç
L'origen del monestir de Sant Llorenç cal situar-lo, probablement, en un assentament d'eremites cap el segle VIII-IX. La primera notícia documental del lloc porta la data del 898, en un document d'on es dedueix l'existència d'una comunitat regida per un abat. La consagració de l'església va tenir lloc el 983, hi depenia el monestir de Sant Sebastià de Sull.
A partir d'aquí es constata un període d'expansió del monestir, en la que aquest incrementa el seu patrimoni. La comunitat té en els segles XI i XII entre 15 i vint membres. El segle XII marca un període d'estancament i el segle següent l'inici de la seva decadència.
En el segle XV un terratrèmol afecta greument els edificis monàstics, el que agreuja encara més la seva difícil situació, bona part de les construccions no es podran refer mai més. A finals de segle comença també a regir-se per abats comendataris el que no beneficia gens la seva situació. El 1592 passa a priorat i el 1614 acaba la seva activitat monàstica, quedant l'església sota la direcció d'un prior, el darrer dels quals mor el 1838. L’església té les funcions de parròquia fins que el 1959 hom aixeca una nova a la població.
 |
Església de Sant Quirze de Pedret
L'església de Sant Quirze de Pedret es troba al terme de Cercs (Berguedà) tot i que el seu accés es fa des de Berga travessant el riu Llobregat mitjançant un pont medieval molt ben conservat.
L'església original és preromànica d'una sola nau (l'actual central) amb absis trapezoïdal, del segle IX, amb porta d'accés per ponent (avui desapareguda). Ampliada a tres naus a meitat del segle X, les dues naus laterals estan acabades amb absidioles amb planta en arc de ferradura. Les embocadures dels tres absis tenen arcs sobrepassats que, en el cas de les laterals, es recolzen sobre capitells i columnes. La nau nord està a un nivell superior i la comunicació entre aquesta nau i la central és a través de dues obertures també amb arcs sobrepassats.
De la nau sud només queda un petit tram contigu a l'absidiola. La resta va ser substituït al segle XIII per un campanar de torre que va caure (probablement amb els terratrèmols del segle XV) i per un porxo que dóna cobertura a la portada romànica original del segle XIII, formada per arquivoltes llises recolzades en línies d'imposta, flanquejades per capitells decorats i sostinguts per un fust estriat a l'oest i un altre salomònic l'est, els dos assentats en bases.
Al segle XVIII es afegeix una espadanya a la cara de ponent, tot i que es va haver d'enderrocar a la restauració de 1995 a causa del seu mal estat. Finalment, destacar que els murs interiors de la nau central es van haver de reforçar en el segle XI, ja que en el canvi de pre-romànica, es va substituir la coberta de fusta a dues aigües per la tradicional volta de canó de pedra, molt més pesada.
 |
Església de Sant Vicenç d'Obiols
Es tracta d'una edificació religiosa del segle VII, amb vestigis d'art visigot. Es de planta de creu llatina, d'on s'alcen els seus murs alts, esvelts, acabant en una coberta d'arc de canó, avui restaurada en fusta. L'absis es rectacngular i a cadascun del seus costats una capella, cobertes amb volta de canó de mig punt. Aquestes s'enllacen amb la nau mitjançant arcs de ferradura, recolzats en columnes amb capitells geometrics. L'arc frontal és de clar domini visigotic. Las sis finestres es mantenen amb la seva obertura original.
Com és lògic a través dels segles a sofert diverses transformacions en el seu art interior i exterior, quedant i prevalent el romànic. Una curiositat a tenir en compte en la seva visita és l'escultura-gravat en relleu en forma de colom amb les ales esteses, protegida per un terra de vidre, i que pren força la teoria que va servir com a lloc per al baptisme en la seva manera d'immersió.
A principis dels anys 60 va patir una important restauració, que persisteix en l'actualitat. Segons estudis, se suposa consagrada abans de l'any 888, depenent del Monestir de Santa Maria de Ripoll, com resultat d'una donació de Guifré el Pilós i de la comtessa Guinedilda. Al segle XVI passà a formar part del bisbat de Solsona i fins avui.
 |
Església de Sant Vicenç de Rus
L'església de Sant Vicenç de Rus, està situada a la població de Castellar de n'Hug de la comarca del Berguedà.
Es nomena documentalment per primera vegada l'any 961 com a donació al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
El bisbe Ot d'Urgell, la va consagrar el 6 de febrer de l'any 1006, confirmant el seu caràcter parroquial a partir de l'any 1312. Es van construir al segle XIV les capelles de Sant Andreu i Santa Magdalena. Va patir destrosses en els seus murs provocats pels terratrèmols dels anys 1420 i 1430. Durant el segle XVIII va passar a dependre de Santa Maria de Castellar de n'Hug.
 |
Església de Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església romànica, edificada al segle XII, sobre una anterior església del segle IX. Està situada enmig de boscos, i s'hi accedeix per una pista rural, amb bon accés, que parteix de la carretera de Sant Jaume de Frontanyà. Molt ben restaurada. A destacar el seu campanar sobre la volta de l'església. Es recomana la visita. A ponent a uns 100 m. són visibles restes de murs, d'una edificació suposada de Rodgari. Al Museu Episcopal de Vic es conserva un magnífic frontal de l'altar.
L'església va ser construïda entre els segles XI i XII i consagrada el 1167. Consta d'una sola nau, encapçalada per un absis circular que conserva la decoració característica del primer romànic, arcuacions cegues i bandes llombardes. Sobre la nau s'alça un campanar de secció quadrada i dos pisos. Sota la finestra central de l'absis es pot observar una fila d'opus spicatum.
S'hi accedeix per la carretera que va de Borredà a Sant Jaume de Frontanyà.
 |
Mina de Petroli de Riutort
Aquesta mina va ser explotada durant els primers anys del segle XX i, a causa del seu baix rendiment, va estar en funcionament durant poc temps. El petroli s'extreia de les capes de margues bituminoses que al principi afloraven a l'exterior i que posteriorment van ser buscades a través de mineria de galeria per treure'n major benefici.
La visita permet endinsar-se a l'interior de la mina i al seu conjunt de galeries on, encara avui i després de prop de cent anys d'inactivitat, es pot observar com en alguns punts regalima el petroli.
