Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, en el terme municipal de Monistrol de Montserrat (Bages), a una alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'actual abat és Josep Maria Soler i Canals.
El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos, conformen un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava amb 68 habitants.
Història
L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.
El monestir vist des de la roca de Sant JaumeAquesta ermita s'havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava des de l'any 880.
El monestir aviat es va convertir en santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del segle XII, l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia.
El monestir
El conjunt del monestir el formen dos blocs d'edificis amb funcions diferents: d'una banda la basílica, amb les dependències monacals; d'una altra banda els edificis destinats a atendre els pelegrins i visitants. Aquests últims inclouen diversos restaurants, botigues i una àrea d'allotjament.
La basílica de Montserrat és d'una sola nau, construida el segle XVI amb una estructura encara gòtica. Les pilastres, balustrades i ornamentació, però, responien a models renaixentistes. Després de l'incendi de 1808, només va restar-ne la nau, perdent-se tota la decoració i les obres d'art que hi havia. Va ser restaurada completament al segle XIX, amb una ornamentació bigarrada, d'un estil entre eclèctic i neobizantí, amb elements modernistes que alteraren la línia original de la basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures, s'hi van afegir arcs d'estuc, quadres, escultures, etc., d'autors de final del XIX i començament del XX: Josep Llimona, Alexandre de Riquer (autor de les grans pintures del presbiteri, al voltant del cambril), etc.
Al voltant d'aquesta única nau se situen diverses capelles. La nau és sostinguda per unes columnes centrals, amb talles de fusta de Josep Llimona. A la capçalera hi ha situats l'altar major i el cor. Sobre l'altar major penja una làmpada amb un crucifix d'ivori de gran valor artístic: és obra florentina del primer Renaixement i va arribar al monestir el 1920, procedent de Roma. S'ha atribuït a Lorenzo Ghiberti i, recentment, s'ha publicat un estudi que l'atribueix a un jove Miquel Àngel.
