En un dels lloc mes fred d’ Andorra, a força altitud i molt a prop de la frontera occitana, hi ha tres estanys blaus en una verda coma glacial encapçalada per l’ agut pic de Tristaina. Al principi de l’ estiu, les flors vermelles dels neret i la blancor de les congestes de neu aporten encara més tonalitats contrastades.
Accés directe :
D’ Andorra la Vella, anem per la CG-3 a la Massana, Ordino i el Serrat. Des d’ aquí, continuem per aquesta mateixa carretera, que puja en llaçades fins a l’ estació d’ esqui d’ Ordino-Arcalis. Als 200m desprès d’ un mirador panoràmic, amb una O gegantina, trobem a la dreta l’ indicador dels estanys.
L’ estany primer:
Els estanys de Tristaina disposen d’ un accés fàcil des del final de la carretera CG-3, on està emplaçada l’ estació inferior del telecadira de Creussans, però aquest camí ens situa ja al estany del Mig. El nostre sender surt a una altitud de 2200 m i baixa a travessar el riu de la Coma del Forat, que davalla formant diversos meandres en un sector de prats de festuca. Al final de la primavera i fins ben entat l’ estiu, aquestes pastures estan guarnides per una rica flor d’ alta muntanya. Una petita graonada ens separa de l’ estany Primer, el més petit dels tres. El camí la supera ens deixa en 15 min a la riba d’ aquest bell estany, a 2249m d’ altitud. Podem vorejar-lo per la dreta o l’ esquerra, a traves de nerets (abarsets a Andorra) i roques esquistoses grisenques. Aquestes roques sedimentàries configuren una gran part de les muntanyes més elevades del Pirineus.
L’ estany del Mig:
El camí no te pèrdua. Deixant el riu que uneix els estanys a l’ esquerra, s’ enfila per la base d’ un contrafort que baixa del pic de l’ arbella. Remuntem una segona graonada i som a l’ estany del Mig (2287m), a 10 min en un indret més desolat. No obstant això, és curiós comprovar com té de recargolades les ribes, amb corbes constant. Depèn de com el mirem, la seva silueta ens recorda la d’ un cavallet de mar.
Som en un circ glacial. Podem observar-hi l’ acció de les antigues glaceres. Als cingles del pic de Tristaina, que tenim davant, veiem com els gels van esgarrapant les roques; per això el relleu té aquesta forma agresta. Un altre aspecte fàcil de veure són les roques del fons de la coma. Sembla que hagin estat aixafades per una màquina piconadora. Aquesta immensa piconadora natural no és altra cosa que el pes dels gels de la glacera, En el seu lent descens cap a la vall, les masses de glaç van anar polint els material rocosos de la base. Les lloses erosionades per l’ acció del glaç reben el nom de roques moltonades.
L’ estany de més amunt:
Seguim ara el curs del torrent. Un corriol ens deixa, en 10 min, a l’ estany del Més Amunt (2305m), el més gran dels tres. Impressiona l’ altivesa del Tristaina. Una opció interessant és donar la volta a l’ estany, creuant cascades i parant atenció a la seva curiosa albufera situada al peu del pic de l’ Estany Forcat. Si ens hem quedat amb ganes de caminar podem agafar el camí d’ abans i pujar al port de l ‘Arbella (2603m), a 30 min, on contemplarem l’ occità massís de l’ Aston. Es diu que ens podem passar dies sense veure cap ésser humà.
Per completa la passejada, podem pujar – a l’ estiu acostuma a estar en marxa – al telecadira de Creussans. El remuntador passa per l’ amagat estany de Creussans i en situa a un pas del port del mateix nom, a la frontera occitana. Dirigim-nos al cim que hi ha a la dreta, a 20 min. És el de la punta de Peiraguils, de 2698m. En arribar-hi veiem, ensotats, els tres estanys de Tristaina. A l’ esquerra, la vall de Solcén, en forma d’ U. I l’alta muntanya amb congestes que s’eleva, propera, al nord-oest? No és altra que la pica d’ Estats.
