Siurana és un llogaret d’una trentena de cases, al cim d’un conglomerat rocós. L’entrada a la vila, per un estret, està controlada pel castell àrab; a l’altre extrem, hi ha un església romànica, d’una sola nau. Situat a la part més baixa de la Serra de la Gritella, domina tota l’alta vall del Siurana, entre els cingles d’Arbolí i la Serra Major de Montsant.
De sempre ha estat habitat. L’estació taller de sílex dels Clots de la Vila, els enterraments neolítics del Coll d’Esplugues i les ceràmiques íberes del Coll de la Creu ens ho mostren. Els romans hi bastiren unes primeres defenses prop dels assentaments del barranc de l’Argentera, i s’hi mantingueren fins l’ocupació àrab. Amb el temps, Siurana fou cap d’un extens waliat que aplegava tota la muntanya, des de Vandellós i la ratlla de l’Ebre fins El Cogul, Vinaixa l Lilla. Fou llavors quan arrelà el mon de ksur-ul-aina (“la-fortalesa-que-defensa-l’aigua”), que derivaria en la Siurana dels cristians, presidida per la Mare de Déu de l’Aigua.
 |
 |
|
| Àbsis de l'església | Carreró de Siurana |
Lloc de defensa natural, fou l’últim reducte del walí Almira Almemoni, qie pactà amb les tropes dels nobles assetjants (Castellet, Cervera, Gaganot, Castellvell, i el mercenari normand Meer) el salcoduit per traspassar la frontera de Miravet fins el regne àrab de València. La llegenda explica l’èxit de la croada per la tradició d’un jueu (qui encara vigila la vila des de Siuranella), i pel suicidi de la reina Abdelazia (amb la petja del cavall a la roca del Salt-de-la-reina-mora).
Tot just acabada la conquesta, Alfons I hagué de reprimir la forta sublevació dels conversos a tota la muntanya, aixecats contra la duresa dels nous senyors. Uns anys més tard, la zona esdevingué un focus important de càtars, a l’envolta del cingle mític de Siurana.
Malgrat tenir un extens territori, primer amb els Entença, amb els Cardona després, i els Medinaceli a la fi; malgrat el dret de batre moneda, i de ser un lloc calu en la defensa de tota la muntanya, Siurana no prosperà com en temps àrab. Es mantingué com a centre d’importants pastures, i com a bosc de nombroses tales per a galeres de les grans expedicions de la nostra història (Mallorca, Gènova, els turcs, i el francés). Les explotacions àrabs de plom i marbre foren abandonades.
Quedà només com a punt estratègic, amb el castell com a presó de nobles rebels, o de reis reclosos.
Salt de la Reina Mora
La vila i el castell anaren minvant. Plaça forta en la Guerra dels Segadors, fou presa de les forçes del governador de Tarragona, Pantoja. Guiades pels mossens Comenja d’Arbeca, Domingo de Tivissa i Juncosa de Cornudella. La feta acabà amb l’afusellament del vatlle siuranenc Pere Juncosa.
Només reprengué a la guerra del francès, quan el somatent del priorat i pujà un famós canó que les tropes gavatxes tenien al pas de Mora; hom refeu la murada nord, i es cregueren segurs, fins que les tropes franceses assaltaren la vila, hi calaren foc, assassinaren els veïns i enrunaren definitivament el castell.
