El Canigó, visible des de tota la Catalunya Nord, des del mar i des de les planes empordaneses ha esdevingut per molts motius la muntanya símbol de les terres catalanes i durant molt de temps es cregué que era la muntanya més alta del nostre Pirineu. Als seus peus s’estén una munió de pobles que visqueren l’inici de la nostra reconquesta i foren el bressol de Catalunya.
Hi trobem dos monestirs romànics cabdals: Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà. L'església de Sant Martí, fundada l'any 1007 pel comte Guifré II de Cerdanya i de Conflent, es considera el bressol de Catalunya.
El massís del Canigó és una elevació solitària enmig de la plana, que s'erigeix des dels 300 m fins als 2.784 m. Per tant gaudeix d'una gran varietat biològica que es traduïx en explotacions mineres des de temps remots, poblacions antigues i vestigis històrics, aigües medicinales i balnearis, riquesa vegetal i reserves naturals, etc.
El Canigó vist des del riu Tet
La primera ascenció documentada a la Pica del Canigó és la de Pere II El Gran, Rei de Catalunya i Aragó, l'any 1285.
Actualment hi ha molts camins diferents per fer el cim. Però la ruta més clàssica i fàcil, és la que comença al Refugi dels Cortalets i que, en poc més de dues hores, et porta fins al cim (2.784 m).
Per arribar al refugi en cotxe, hem de d'anar fins a Prada de Conflent, i des d'allà, agafar la carretera que porta a Villerac. Després de travessar aquest petit poble, acaba la carretera i es converteix en una pista forestal, indicada amb el rètol "Massís del Canigó". La seguirem durant 23 quilòmetres fins arribar als Cortalets.
La muntanya sagrada dels Catalans
El Canigó no només és una muntanya. És un dels elements més emblemàtics dels Països Catalans. Captivat per la bellesa d'aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l'any 1886 el seu poema èpic Canigó, exaltació de l'amor, el patriotisme i la llegenda.
(...)
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
(...)
Jacint Verdaguer, Canigó
El renaixement de la cultura catalana a Catalunya Nord es pot situar molt precisament amb la creació del poema "Canigó" de Jacint Verdaguer (Barcelona, 1886). Aquest poema donarà al català el seu estatut de llengua literària.
Avui amb els seus 11 milions de locutors el català és la setena llengua parlada a Europa i la desena llengua més traduïda al món (xifres de la UNESCO). El poema èpic Canigó té per quadre les llegendes canigonenques del naixement de Catalunya, que farà prendre consciència a diversos intel.lectuals de la riquesa i valor de la llengua catalana.
Panoràmica del Canigó des de la seva vessant sud al Vallespir
La flama del Canigó
En el poble d’Arles de Tec, nasqué Francesc Pujade. Profundament català, excursionista i enamorat del Canigó (a on va arribar a pujar 130 vegades) i del poema de mossèn Cinto que porta aquest nom. Havia nascut un 23 de juny i emprà aquesta coincidència per revifar la tradició dels focs de Sant Joan empeltant-los amb la mítica màgia del Canigó i dotant-los d’un profund sentit de nacionalisme i d’unitat dels Països Catalans.
Així, el 23 de juny de 1955, amb uns amics va pujar al cim portant uns feixos de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació, i encengueren una foguera que fou visible des de molts pobles. L’any següent hi van tornar però aquesta vegada a tot arreu des d’on es podia veure el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d’encendre-les tan bon punt veiessin cremar la de la Pica.
La Flama del Canigó evolucionà: el 1963, es va encendre el foc a la Pica, baixaren la flama a la plana, i així encengueren amb ella el màxim de fogueres possible. A partir del 1964 ja es deixaria la flama al Castellet de Perpinyà on romandria encesa durant tot l’any i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir del 1966 la Flama entra al Principat i s’hi comença a distribuir.
Cases a Salses amb el Canigó al fons
Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la flama al Castellet i és pujada al cim a darreres hores de la tarda; al punt de mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, a partir de llavors, tothom qui ho vol pot prendre la flama cap a les seves contrades. Amb la flama regenerada s’encendrà, la nit del dia 23, una foguera feta amb els feixets de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, s’hi hauran pujat el diumenge abans. Amb la flama d’aquesta foguera s’encendrà un llantió al Castellet perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.
Així el foc esdevingué un símbol i la Flama del Canigó portadora d'un missatge de pau i amor, signe d'identitat de tot un poble que vol guardar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums.
