El vell projecte liberal de reorganització del territori espanyol, que ja es va assajar a la Constitució de Cadis de 1812, veurà la llum al 1833, amb la mort de Ferran VII i el regnat de l'infanta Maria Cristina.
La divisió de 1833 s'inclou dintre del projecte polític dels liberals de canviar radicalment l'estructura política i organitzativa del país, bandejant per sempre les de l'antic règim.
El ministre de governació Javier de Burgos va proposar, per encàrrec de Maria Cristina, una nova divisió provincial a Espanya, que és la que ha arribat gairebé intacta fins als nostres dies (excepte la divisió comarcal), amb les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Al principi es pretenia ignorar els regnes històrics peninsulars implantant un important centralisme a la nova demarcació administrativa, a la línia de 1812 o de 1810 per Bonaparte. Malgrat això, l'importància de la tradició era massa gran com per ignorar unes demarcacions que existien en les ments dels habitants, i així les 49 províncies resultants recordaven les antigues demarcacions dels regnes peninsulars.
Malgrat tot, la divisió provincial de 1833, estava basada en criteris obsolets i que mancaven de rigor i d'elements, com l'absència d'un cens oficial fiable (fins al 1857), o la pretensió d'adaptar l'organització territorial catòlica (seus episcopals) a la civil.
Divisió provincial de 1.833
