Tot el territori sota jurisdicció de la figura del
veguer es va qualificar amb el nom de
vegueria. El nombre de vegueries va anar augmentant fins a consolidar-se en tot el principat català com demarcació bàsica de l'administració territorial.
A la fi del segle XII, el nombre de vegueries era de 10, augmentant fins al segle XIV, quan en temps de Jaume II de Catalunya-Aragó estava dividit en les vegueries de:
- Tortosa
- Camp de Tarragona
- Montblanc
- Barcelona (amb la sotsvegueria del Vallès)
- Osona
- Berguedà (amb la sotsvegueria del veguer de Manresa)
- Bages (amb la sotsvegueria del Moianés)
- Vilafranca del Penedès (amb la sotsvegueria d'Igualada)
- Girona
- Besalú
- Campodron
- La Ral
- Ripollès
- Tàrrega
- Lleida (amb la sotsvegueria de Balaguer)
- Cervera (amb les sotsvegueries d'Agramunt i Prats del Rei)
- Ribagorça
- Pallars
- Camarasa
- Rosselló (amb la sotsvegueria de Vallespir)
- Conflent (amb la sotsvegueria de Capcir)
- Cerdanya (amb les sotsvegueries de Ribes i Baridà)
Durant el segle XVI van aparèixer a més les vegueries de:
- Urgell
- Balaguer
- Agramunt
- Lluçanès
Mapa francès de 1703 que contempla la divisió del Principat de Catalunya en vegueries
i reprodueix el plànol de 12 places fortes.
Al segle XVII, amb el Tractat dels Pirineus (1659), la Cerdanya es va dividir entre les monarquies francesa i hispànica, perdent llavors la part de l'Alta Cerdanya que pertanyia a la vegueria de Puigcerdà.
Les vegueries van sorgir igualment en la Occitània, sent la Fenolleda una vegueria depenent de Carcasona.
L'unió de Catalunya i Aragó no va produir ni una fusió orgànica ni una centralizació administrativa, actuant els mandataris aragonesos i catalans per separat segons la demarcació territorial de cadascun. A Mallorca, les demarcacions tampoc van prendre mai el nom de vegueries.
