El 1409 l'únic fill viu del rei Martí l'Humà va morir a l'edat de 25 anys creant un problema successori que portarà a la fi de la
Casa de Barcelona a la mort de l'Humà el 1410. Catalunya serà governada per la Generalitat en un període d'interregne de dos anys.
El 1412 les corts confederades dels tres regnes de la corona aragonesa escullen al candidat Ferran d'Antequera, nét de Pere el Cerimoniós i de la dinastia castellana dels Trastàmara com a futur rei en el Compromís de Caspe.
Això va generar una revolta de l'altre candidat, Jaume d'Urgell, que havia estat lloctinent general de Martí l'Humà, sent derrotat a Caspe el 1413.
La situació d'inestabilitat següent a l'arribada del nou monarca va continuar amb les diferències entre aquest i les classes dirigents catalanes, forçant pactes i contribuint a formar la institució de la
Diputació General de Catalunya (1413), la
Reial Audiència i l'acord de redactar la versió catalana dels
Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya, autoritzant els advocats a utilitzar el català en els plens.
Aquesta política pactista es va trencar quan el monarca va aconseguir assegurar la corona, preparant el terreny al seu descendent Alfons V el Magnànim que apareixia amb una idea més imperialista (1416).
El monarca va traslladar la seva cort a Nàpols, que era el nou centre de la política imperial, fent la seva esposa, Maria de Castella, de lloctinent del principat català en la seva absència trobant-se, a la seva tornada el 1423, que la reina havia cedit a algunes reivindicacions dels estaments de Catalunya.
Al deixar Alfons Catalunya el 1439 per a la campanya de Nàpols i Tunísia, ja existia un substrat de tensions i descontents socials a Barcelona, que va culminar amb l'aparició dels partits antagònics de "la Busca" (reformadors) i "la Biga" (conservadors). Ambdós partits discrepaven en l'organització del règim municipal i en els models de comerç i producció.
Una vegada que "la Busca" va arribar al poder (1443) va aplicar les seves mesures proteccionistes en un programa a llarg termini que va perdre popularitat per l'impaciència d'obtenir resultats, que unit a les tensions provocades per la monarquia del nou rei Joan II, van desembocar en una Guerra Civil (1462 -1472).
Durant aquests deu anys la Generalitat va declarar enemic públic al rei Joan II, jurant com a reis a Enric IV de Castella (1462 -1463), a Pere de Portugal (1463 -1465) i a Renat d'Anjou (1466 -1472). Amb la capitulació de Pedralbes i la rendició de la ciutat de Barcelona al rei Joan II el 1472, es va posar fi a la Guerra Civil, havent perdut també els comtats de Roselló i Cerdanya.
L'infant Ferran havia casat amb Isabel de Castella en 1469, la qual va ser proclamada reina el 1474, passant Ferran el 1479, després de la mort de Joan II, a ser Rei d'Aragó i de Castella amb el sobrenom del Catòlic.
El nou monarca Ferran II va adoptar una política de cautela i prudència quant a concessions i atorgaments, però el braç militar i eclesiàstic, es va aixecar contra aquesta política de concòrdia i va aconseguir establir de nou els drets senyorials, provocant l'alçament armat d'un sector de la pagesia en la segona Guerra anomenada
dels Remences (1482).
Desprès de moltes negociacions i posicionaments el 1486 es posarà fi a la qüestió
remença amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, que establia reglaments jurídics i socials al camp català.
Des de la bula del papa Sixte IV el 1478, s'havia establert l'Inquisició castellana, que posteriorment s'introduiria als territoris de la corona d'Aragó (1487), ordenant Ferran II l'admissió dels inquisidors en el
Consell de Cent barceloní.
