Una mica d'història
Situat al peu del Canigó, la història del monestir benedicti de Sant Miquel de Cuixà comença l'any 879 amb la seva fundació gràcies a l'arxipreste Protasio i un grup de monjos provinents del cenobi de Sant Andreu d'Eixalada, destruït aquest un any abans per una crescuda del riu Tet.
Sota la protecció de la família condal de Cerdanya-Conflent i gràcies a l'embranzida carolíngia que, una vegada expulsada la invasió àrab pretenia iniciar la creació d'una "xarxa" d'abadies protegides per l'estat per a afavorir la reconstrucció del país. Nascuda al voltant d'una església preexistent dedicada a Sant Germà de Cuixà, refeta i consagrada de nou l'any 953, va créixer i es va desenvolupar ràpidament. A mitjan segle X posseïa ja un extens patrimoni alodial, amb més d'una vintena d'esglésies parroquials, des dell comtat de Tolosa fins al d'Osona.
L'existència ées tardana, ja de principi del segle XII d'un claustre, i sobretot d'un escriptori, bressol de la historiografia catalana, donen un testimoniatge de l'alt nivell cultural del monestir en aquella època. El claustre, construït al voltant de l'any 1130, de marbre rosa és la primera manifestació dels tallers rossellonesos d'escultura romànica, escola desenvolupada al llarg de tot el segle XII. La tribuna, precursora i del mateix taller que la de Serrabona, es data a mitjan segle XII.
 |
 |
|
| Vista de la torre | Finestra a la façana de l’abadia |
L'any 1653, amb el tractat dels Pirineus pas a domini francès fins al 1789 quan es va declarar la nacionalització dels béns del clergat. A partir de llavors, el recinte entra en un estat de ruïna, s'esfondren les seves dependències i els seus tresors són espoliats i espargits.
Finalment, durant l'any 1919 s'establix un grup de monjos cistercienses procedents de l'abadia de Fontfreda, substituïts l'any 1985 a petició seva, per una reduïda comunitat procedent de Montserrat. La restauració material de l'església i del claustre, iniciada per Josep Puig i Cadafalch en 1938, prosseguida en 1952, va continuar amb l'ajuda i l'adreça del ministeri d'assumptes culturals francès.
És considerat avui dia el monument més interessant de l'arquitectura pre-romànica o del romànic inicial pel seu temple de planta basilical, amb tres naus cobertes de fusta i capçalera coberta amb volta de canó, sobre arcs de ferradura sense impostes. El transepte contava amb quatre absidiolas circulars i una central, rectangular.
La cripta
Construïda pel Abat Oliba a l'inici del segle XI. Dintre es troba la capella de la Verge del Pessebre. Construïda per a la veneración de les relíquies del pessebre, obra mestra de simplicitat i harmonia. En els laterals estan les capelles de Sant Gabriel i Sant Rafael i una llarga sala col·locada per al passeig dels pelegrins.
Conjunt de l’abadia de Sant Miquel
El claustre
El claustre es va començar a construir durant el segle XII i és romànic en la seva totalitat. Es construeix amb forma de quadrilàter irregular amb els seus quatre costats distints i, possiblement, sigui un dels més grans de la zona. Els capitells i les columnes són de marmol rosa i estan decorats amb motius de decoració vegetal i animal, abunden els lleons de totes les classes.
Ja en el segle XII, Cuixà posseïa una tribuna com la de Serrabona, realitzada sens dubte pel mateix taller. Era un cor sobrealçat construït a l'oest, a la nau de l'església. Desmuntada en el segle XVI solament queda una de les arquejades de la façana oriental, que avui adorna la portalada a l'església.
L’església
Dedicada a San Miguel Arcàngel, és una de les grans esglésies prerrománicas més aviat conservades. Formada per tres naus, coberta en origen amb cintres, creuer sortint arquejat i una capçalera amb cinc absis. Durant el segle XI, Oliba va construir un deambulatori al voltant del cor amb tres absidiolas, de les quals, la central, va ser retirada en el segle XVIII per a la construcció de la capella a la verge.
El campanar
Es van construir en el segle XI dos campanars dels quals un es va enfonsar després d'una tempesta en l'any 1839. La qual es manté és la torre sud i el seu estil és llombard del segle XI i es caracteritza per una decoració de petites arcuaciones i franges verticals anomenades lesenas. Consta de 4 pisos i té una altura de 38 metres.
