La Reserva Nacional de Caça de Boumort (RNC) pertany al Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i va ser creada per la Llei 17/1991 aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 d'octubre de 1991, amb la finalitat de protegir, fomentar i aprofitar les espècies animals que hi habiten en estat salvatge i de preservar els ecosistemes als quals pertanyen. També forma part del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) i de la Xarxa Natura 2000.
De les 13.097 ha. totals de superfície, 10.796 són de propietat pública (9.580 pertanyen a la Generalitat de Catalunya i 1.216 a entitats locals). Tota la seva superfície està catalogada de Forest d'Utilitat Pública.
Les altres 2.309 ha. són terrenys comunals catalogats pertanyents a les EMD de Taús i Guàrdia d'Ares (terme municipal de les Valls d'Aguilar) i a petites finques particulars.
Per municipis, 2.638 ha. són de les Valls d'Aguilar (Alt Urgell) (el 20,14% del municipi); 2.600 de Baix Pallars (Pallars Sobirà) (el 19,85% del terme); 2.013 d'Abella de la Conca (Pallars Jussà) (el 15,37%), i 5846 de Conca de Dalt (Pallars Jussà) (el 44,64%).
Es troba situada al Prepirineu occidental català, entre les valls de la Noguera Pallaresa i del Segre, i abasta tot un seguit de serralades disposades transversalment de l'una a l'altra vall, d'entre les quals destaquen la Serra de Boumort que dóna nom a la Reserva, la Serra de Carreu, la Serra de Cuberes i la Serra de Batsacans. A més de la reserva, pròpiament dita, l'envolten altres espais naturals, com el de la Serra de Carreu.
L'altura màxima de la Reserva s'assoleix al Cap de Boumort (2.077 m. alt.), al Pi Sec (1.917) i al del Cap de Carreu (1.749,3).
Ens trobem davant un paisatge típicament prepirinenc amb serres abruptes i relleu força accidentat que dóna peu a forts contrastos, la qual cosa afavoreix una gran diversitat.
La vegetació de la Reserva Nacional de Caça de Boumort és la pròpia del prepirineu occidental català, enriquida per la penetració d'espècies boreoalpines i pel manteniment d'elements xeromediterranis.
Presenta una gran diversitat, tant en nombre d'espècies com en estructures.
El paisatge dominant és submediterrani, amb pinedes secundàries de pinassa i de pi roig, dins el domini de la roureda de fulla petita, que actualment només es troba a les rodalies de barrancs i llocs inaccessibles.
En cotes baixes i intermèdies, hi trobem els carrascars, habitualment a les solanes, amb grans superfícies de matolls (romaní, argelagues, etc. Un gran incendi, ja antic, va canviar molt la vegetació de les zones devastades.
La part superior està dominada pels boscos de pi negre, acompanyats per un sotabosc de boixerola i ginebre comú.
Per sobre dels 1.800 m. alt. hi ha prats alpinitzats formats fonamentalment per ussona, festuca duríssima i avena montana, gramínies típicament pirinenques que es desenvolupen als vessants assolellats, rocosos i amb poca nivació.
Cal destacar la presència de cinc plantes estrictament protegides dins d'aquest espai, que són: l'aguilera (Aquilegia pyrenaica), el narcís (Narcissus alpestris), l'astràgal danès (Astragalus danicus), la bufalaga de les neus (Thymelaea nivalis) i la flor del vent (Pulsatilla alpina).
En aquesta reserva de caça destaquen, per damunt de la resta d'espècies que s'hi troben, els cèrvids. El més abundós és el cérvol comú, però també hi ha isards, cabirols i daines.
També hi ha molt de porc senglar (com a tota Catalunya); la resta de mamífers existents són el conill, la llebre europea, a més de guineus, teixons, fagines, gats fers, martes i musteles, tot i que les tres darreres en una proporció més petita.
Pel que fa a aus, s'hi troba el picot negre, el mussol pirinenc i la becada (totes tres són espècies protegides). També hi ha la perdiu roja, la perdiu xerra, i una bona mostra de grans rapinyaires, amants dels cingles i els penya-segats: el trencalòs, el voltor, l'aufrany, el falcó pelegrí i l'àliga daurada.
Als rierols es troben algunes espècies singulars, algunes d'elles endèmiques: el tritó pirinenc i el cranc de riu ibèric(Austropotomobius pallipes), espècie en franca recessió.
